Les persones interpretem el que ens passa i construïm històries de manera constant i inconscient a partir d’això que ens transmet el nostre entorn familiar, educatiu i cultural, sense parar-nos a pensar en els significats i les conseqüències.
El mode en què expressem el què ens succeïx té un sentit, una símbología o una imatge que no és més que una representació en el nostre pensament. Les paraules són comandaments per al nostre subconscient. No són mers sons o signes. Estan interconnectades als pensaments, els pensaments a les accions i les accions a la realitat.
Cada paraula és una llavor. El llenguatge no solament descriu la realitat, la crea.
Per transformar la ment, transforma el vocabulari.
Parla amb propòsit, inclús en silenci.
Les paraules constituïxen destins. Qui domina el seu llenguatge, domina la seua vida.
Perquè cada frase modela la identitat, els pensaments i les decisions.
Canviar les paraules no es solament parlar distint. És començar a viure distint.
Per aquesta raó la comunicació, les paraules, són fonamentals a l'hora de pensar en la rehabilitació dels pacients.
Posar les paraules al servici de la curació és una ferramenta molt poderosa que té el personal sanitari.
Les paraules no són innocents, creem coses amb elles i són fonamentals a l'hora de contribuir a la cura.
Reorganitzar la representació d’un fet a través de la paraula pot fer que el record i les emocions d’una ferida resulten suportables i que es puga reinventar la propia vida.
Aquesta proposta artística reconstruïx algunes històries i experiències contades per la gent major que participa al projecte. Un projecte complex, ampli i obert, que es caracteritza per la utilització de registres heterogenis, on les obres són expressions del temps congelat i efímer.
Aquest projecte d’investigació i creació s’ha dut a terme amb l’acompanyament del grup GRIECE (grup d’investigació en educació i cures d’infermeria), en el marc de la segona convocatòria del programa Residir en la investigació convocat pel Vicerectorat de Cultura i Societat de la Universitat de València.
Según la teórica estadounidense Susi Gablik, el arte basado en la interconexión e intersubjetividad posee una cualidad de relación que no puede desenvolverse plenamente a través del monólogo: tan solo puede llevarse a cabo a través del diálogo, entendido como una conversación abierta y participativa. A partir de esta premisa, la obra de María José Planells se articula alrededor de los vínculos conectivos y relacionales, y plantea una interrelación entre el yo y el otro, entre el individuo y la colectividad.
Es en este punto donde el acto de “dar la palabra” se convierte el eje vertebrador de su producción, concebido como una práctica colectiva de implicación y transformación de los espacios, urbanos, sociales, culturales, mentales, en los cuales vivimos. Sin embargo, Planells se aleja de esa visión idealizada de la sociedad para abordar cuestiones sobre la conciencia crítica, el reconocimiento y el respeto. En ese sentido, pone en el centro de su trabajo el disenso, esa posibilidad de dar visibilidad a aquellos sujetos excluidos del diálogo, cuyas demandas a menudo no encuentran canales efectivos de expresión ni de escucha.
En la instalación Les paraules no són innocents muestra una serie de sábanas con diez frases bordadas extraídas del estudio elaborado con el grupo de investigación GRIECE (Grupo de Investigación en Educación y Cuidados de Enfermería), en el que se recogen expresiones que el personal sanitario a menudo dice de manera inadecuada a la gente mayor. Así, la artista nos acerca a los conflictos y tensiones habituales de los enfermos. Busca la controversia con el público y provoca una fisura entre lo que se ve –la blancura y limpieza de las telas, las frases, perfectamente bordadas en hilo rojo– y lo que quiere transmitir.
Además, dispone varios espejos para que el espectador se vea reflejado, con la voluntad de generar empatía y a la vez transformar su conciencia.
En la siguiente obra, el protagonista es el director del Grup de Danses Alimara. Y la pieza surge a partir de una entrevista en la que se le planteó que señalara una palabra positiva y otra negativa que representara lo que él sentía como miembro del grupo tradicional valenciano. Así, a través de un baile marcado por la dolçaina y el tabalet, con sus espardenyes gubiadas estampa en un gran papel las dos palabras elegidas: constància versus retira’t.
Y, por último, la palabra en todo acto comunicativo se convierte en una fuente de conocimiento y de renovación.
Así mismo, Planells explora ir más allá de la palabra escrita o hablada. El poder de les mans introduce en su análisis otros aspectos, como los sonidos y la lengua de signos.
Con esta proyección, aborda una realidad diaria llena de obstáculos a la que las personas sordociegas se ven expuestas en el ámbito de la salud.
According to the American theorist Susi Gablik, art based on interconnection and intersubjectivity possesses a relational quality that cannot be fully realised through monologue: it can only be achieved through dialogue, understood as an open and participatory conversation. Building on this premise, María José Planells’ work revolves around connective and relational bonds, and explores an interrelationship between the self and the other, between the individual and the collective.
It is at this point that the act of ‘giving a voice’ becomes the central axis of her work, conceived as a collective practice of engagement with and transformation of the spaces—urban, social, cultural, and mental—in which we live. However, Planells moves away from this idealised vision of society to address issues of critical awareness, recognition and respect. In this sense, he places at the centre of his work dissent—that possibility of giving visibility to those excluded from dialogue, whose demands often find no effective channels for expression or for being heard.
In the installation *Les paraules no són innocents*, she displays a series of sheets featuring ten embroidered phrases taken from the study conducted with the GRIECE research group (Research Group on Education and Nursing Care), which compiles expressions that healthcare staff often use inappropriately towards
when addressing older people. In this way, the artist brings us closer to the everyday conflicts and tensions faced by patients. She seeks to provoke controversy with the audience and creates a rift between what is seen – the whiteness and cleanliness of the fabrics, the phrases, perfectly embroidered in red thread – and what she wishes to convey.
Furthermore, she places several mirrors so that the viewer sees their own reflection, with the aim of generating empathy and, at the same time, transforming their consciousness.
In the following piece, the protagonist is the director of the Grup de Danses Alimara. The piece stems from an interview in which he was asked to name one positive and one negative word that represented how he felt as a member of the traditional Valencian group. Thus, through a dance accompanied by the dolçaina and the tabalet, wearing his espardenyes gubiadas, he writes the two chosen words on a large sheet of paper: constància versus retira’t.
And, finally, the word, in every act of communication, becomes a source of knowledge and renewal. Likewise, Planells explores going beyond the written or spoken word. The power of the hands introduces other aspects into his analysis, such as sounds and sign language. With this screening, he addresses a daily reality full of obstacles to which deafblind people are exposed in the healthcare sector.
Segons la teòrica estatunidenca Suzi Gablik, l’art basat en la interconnexió i la intersubjectivitat posseeix una qualitat de relació que no pot desenvolupar-se plenament a través del monòleg: tan
sols pot portar-se a cap mitjançant el diàleg, entès com una conversa oberta i participativa. A partir d’aquesta premissa, l’obra de María José Planells s’articula al voltant dels vincles connectius i relacionals, i planteja una interrelació essencial entre el jo i l’altre, entre l’individu i la col·lectivitat.
És en aquest punt on l’acte de “donar la paraula” esdevé l’eix vertebrador de la seua producció, concebut com una pràctica col·lectiva d’implicació i transformació dels espais -urbans, socials, culturals, mentals- en què vivim. Tanmateix, Planells s’allunya d’aqueixa visió idealitzada de la societat per abordar qüestions sobre la consciència crítica, el reconeixement i el respecte. En aquest sentit, posa en el centre del seu treball el dissentiment, en la possibilitat de donar visibilitat a aquells subjectes exclosos del diàleg, les demandes dels quals sovint no troben canals efectius d’expressió ni d’escolta.
En la instal·lació Les paraules no són innocents mostra una sèrie de llençols amb deu frases brodades tretes de l’estudi elaborat amb el grup d’investigació GRIECE (Grup d’Investigació en Educació i Cures d’Infermeria), en què es recullen expressions que el personal sanitari sovint diu de manera inadequada a la gent major.
Així, l’artista ens acosta als conflictes i les tensions habituals dels malalts. Busca la controvèrsia amb el públic i provoca una fissura entre allò que es veu -la blancor i la netedat de les teles, les frases perfectament brodades amb fil roig- i allò que vol transmetre. A més, disposa diversos espills perquè l’espectador s’hi veja reflectit, amb la voluntat de generar empatia i, alhora, transformar la seua consciència.
En la següent obra el protagonista de la peça és el director del Grup de Danses Alimara. A partir d’una entrevista, se li va proposar assenyalar una paraula positiva i una altra de negativa del que ell sentia dins de la seua trajectòria com a membre del grup tradicional valencià. Així, mitjançat un ball marcat per la dolçaina i el tabalet, amb les seues espardenyes gubiades estampa en un gran paper les dues paraules elegides: constància versus retira’t.
I, finalment, la paraula en tot acte comunicatiu es converteix en una font de coneixement i de renovació. Així mateix, Planells explora anar més enllà de la paraula escrita o parlada. El poder de les mans introdueix en la seua anàlisi altres aspectes, com ara els sons i la llengua de signes. Amb aquesta projecció aborda una realitat diària plena d’obstacles a la qual les persones sordcegues es veuen exposades en l’àmbit de la salut.
José Luis Giner Borrull
Doctor en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València.